BONES FESTES!

Ja sé que no explico gaire expícitament que és el que faig per aquí. Però és simplement perquè no em sembla apropiat fer-ho a un blog on TOTHOM hi pot accedir. No tinc filtres i no els hi vull posar. Vull que tothom pugui llegir el que escric aquí, per tant selecciono.

Quan estas fora de casa tothom té clar que es troba a faltar molt a la família i això no ho discutiré pas.
Quedar per fer skipe és el que més il·lusió em fa, i el més graciós és que ens hem d'enviar 4 o 5 correus per cuadrar les hores. ( em porto 8 hores amb Catalunya).

Per altra banda, sense desmereixer el que fins ara he tingut, he de dir que aquí ens estem movent molt, i un dels més grans motius es perquè ens deixen.

Des que hem tingut cotxe, informació i contactes les coses han canviat. Ens sentim més dinàmics, amb força i amb ganes de no parar en tot el dia. Em passa que com més llegeixo sobre un tema, em dono compte que encara em queda molt per aprendre i no paro i no paro i no paro fins que acabo ben cansada.

Una de les coses que serveixen molt és conèixer persones i seleccionar-les. Sona una mica cruel potser, però només estaré aquí fins al maig i no vull conèixer persones que em treurán temps (super valuós) quan tinc tant per aprendre de persones que si que em poden ser útils. Així que ahir, vam anar a visitar Scottsdale. És al mateix Phoenix però ens havien dit que no tenia res a veure amb el que coneixíem de Phoenix.  Realment va ser així. Té un Down Town preciós on pots passejar, hi ha botigues i restaurants. Es net i acurat i es respira aire de peles.

Vam trobar un restaurant que es diu "TAPAS PAPA FRITA" pel nom no en donaries un duro però estava ben cèntric, els cambrers anaven vestits de "pamplonicas" i el local era realment per mirar-se'l un parell de vegades ben bones.
Vam entrar rapidament i vam preguntar si l'amo era d'Espanya. Ens vam esperar 5 minuts i va sortir de la cuina. Es va disculpar perquè estava cuinant un cabrit per una festa de 25 persones. Quan vam entrar més en confiança ens va dir que cada un pagaria 400 $ pel sopar.

Vam estar preguntant com ho havia fet per estar aquí legalment durant anys, per obrir un restaurant,  si coneixia més espanyols... Va ser un home ben amable perquè ens va explicar que ell va arribar aquí l'any 87, va començar treballant per 3 dòlars i mig de cuiner (perquè a la mili feia de cuiner) i a partir d'aquí va anar agafant categoria fins que es va montar el seu pròpi restaurant i sense donar-se'n compte i amb els anys va arribar a tindre 41 restaurants per tot EEUU. Això si, li ha costat 5 divorcis i més que algún mal de cap. Però se'l veia més feliç que un gíngol.
En quan a altres persones de "la madre patria", ens va donar una targeta de l'associació d'espanyols i si que n'hi ha. Més dels que ens pensavem. Hi ha enginyiers d'avions de Barcelona, també una notaria de Bilbao... no ho recordo ben bé, però si que hi ha gent.

 Una setmana enrere el Ferran va mirar pel google però no sortia res. Avui hem trucat per poder conèixer i parlar amb algú sobre les seves eperiències, i com no, d'aprendre dels que ja s'han trobat dificultats.
Hem degut caure bé perquè ens han invitat a passar el dia de Nadal a casa de la Petra.

Estem ben motivats d'aprendre i aprofitar al màxim aquesta oportunitat. Tot está sortit força bé.

Em sento afortunada de tenir el que tinc, de ser qui sóc, de lluitar fort i saber aixecar-me quan cal. Com podeu comprovar ara és un moment de "subidón", però estic notant que cada vegada n'experimento més com aquest. I m'agrada.

Espero que passeu bones festes, no oblido res del que hi ha a casa, a Fondarella, dels amics i d'absolutament res, us estimo i us trobo a faltar. Però estic experimentant que puc fer coses que abans no pensava que podia fer. BON DIA DE NADAL!!

(Ara un penjat de la biblioteca m'está fotent la tabarra de que li compri una bateria de l'ordinador que es carrega mentres estas caminant, però haurieu de veure el tio, porta un fil a la cama amb una bateria al turmell...ja he fet veure que no l'entenia un parell de vegades però crec que hauria de començar a marxar!!) ADEEEEEU!!!!!!

guai del paraguai

Gairebé fa un mes que estem a Arizona.
La veritat és que ens hi sentim com a casa. Dos anys enrere ja vam fer amistat amb dos parelles amb les quals ens tenim molt apreci. Ens veiem tot sovint i em demanen que els fagi truita de patates, en vista de l'èxit que va tenir la paella, millor seguir fent truites.

Algunes de les coses que m'agraden de la gent d'aquí és que son molt pràctics. Els carrers per exemple, estan tant ben comunicats que al·lucines. Tenen números enlloc de noms i facilita la coneixènca.
Sempre pots girar cap al lloc que vulguis. Dreta o Esquerra... De fet s'ha de dir que les carreteres son molt amples i permeten tenir un carril al mig per quan vols fer el gir.

D'Amèrica també m'agrada el fet de sopar aviat, de fet, tothom ho fa l'hora que vol. No hi ha horaris estipulats, però en general entre les set i les 8 del vespre pots veure gent sopant. Això millora la digestió a la nit. (Clar, depen del que et fots).

Sabeu per què a les pelis la gent sempre está menjant al cotxe? Perquè no els surt a compte anar-se'n a casa. Primer, l'horari es intenssiu i al mig dia no tenen més de mitja hora per menjar alguna cosa.
A sobre, les distancies entre la feina i casa pot ser com... com ho diriem?... desde Fondarella fins... Igualada? Barcelona?... Phoenix, té 80 milles, uns 120 km d'expansió.

La Biblioteca d'aquí es gran, com no pot ser d'una altra manera, dins seu hi ha un Starbucks. Hi trobem llibres de tots els temes que ens interessen i dels que no ens interessen també. Tenim la targeta i crec que en tinc una pila de 4... així que me'n vaig a llegir una estona abans d'adormir-me.

Pels qui patiu de si estic bé o no, doncs si, estic molt bé!!
Envio molts petonets a la família i amics i sabeu que  a principis de maig torno.

Que tingueu molt bones festes de Nadal personetes!!
(no se'm carrega una foto que volia penjar, podeu anar mirant el facebook que en penjo alguna de tant en tant.) Adeeeu!

Això es Amèrica!

Reina Santa! 

Us faré una mica de resum dels primers dies que hem estat per aquí.

Quan vam arribar, ens van venir a buscar els nostres amics a l'aeroport. 

Quan els vam conèixer, ara fará dos anys,  tenien un cotxe normalet, típic. Aquesta vegada quan els vam veure arribar portaven una ranxera que gairebé hem d'agafar una escaleta per pujar-hi. Tot i que n'hem vist de més exagerades, aquesta és força gran. 

Només començar, ens van preguntar si voliem anar al Casino, la nostra reacció va ser, una mica negativa... de tota manera hi vam anar. 

Ens van demanar els Passaports i ens van fer una targeta de joc. 

Ens van explicar que a ells no els agrada jugar ni a les màquines, ni a la ruleta ni res de tot això però que els avantpassats del nostre amic es van morir amb molts punts a la targeta, en fi, que eren ludópates, i no els va donar temps de gastar tots els punts acumulats. 

Ells, rient, diuen que es l'herència que els ha quedat i gairebé cada dia passem una estona o altra, o a sopar, o a fer un frapuccino a l'Starbucks del casino o a agafar refrescos... i tot free!

Ahir al matí vam necessitar dividir-nos (Tim a un cotxe i Noemí, Ferran i jo a un altre) per tant vam agafar el cotxe del lloc de treball del pare del Tim.

A l'acabar la nostra jornada vam passar a buscar-lo per la feina. Es va posar molt content de veure'ns! Cosa raríiiiissima perquè els vietnamites no mostren cap tipus de sentiment, però ahir era diferent. 

No sabeu perquè? Doncs perquè tenia pensat anar al Casino, i així podia compartir amb algun l'eufòria!

Era igual que un nen al Xiqui Park. Quan ja creiem que en tenia prou, li deiem per marxar i va arribar a dir un parell de vegades "one more time please"... jeje...Va ser molt divertit.

Però estavem cansats de tot el dia, per tant vam trucar al Tim que ens vingues a buscar amb el seu cotxe i ens recollís pel casino. 

Vam deixar al Tu ( així es diu el pare ) disfrutant i rient com un nen. 

A nosaltres el casino ens serveix per fer les menjades del dia gratuïtes. El menú gairebé sempre es el mateix, amanida i despres cosetes amb formatge, o hamburgueses o "alitas de pollo"...etc.

Ahir va ser diferent, com que vam anar-hi amb el seu pare, que es categoria platínium, podia triar coses diferents i va triar una hamburguesa gegant per a tots... aquí va la foto!

40 i pico hores per dir-vos FINS DESPRÉS!

No me'n dono compte i el temps se'm tira a sobre. 

No vull tenir pressa, de fet no en tinc gens. No estic nerviosa ni excitada. 

Aquesta vegada tinc ganes de prendre'm-ho amb calma. 

Sense fer exercicis de yoga ni meditació, el meu cap está ben asserenat. 

M'he de mirar la roba que em posaré a la maleta, de fet el més important ja ho he anat fent, tinc els $ i les lents de contacte per 6 mesos... :-p

He trobat un camí que potser, com altres vegades no será el correcte, però alguna cosa em diu que ho he de fer. Com diuen els castellans " tengo la corazonada" que aquesta vegada trobaré el que busco. 

De totes les coses que he fet, totes les feines, tots els viatges, totes les persones que he conegut n'he tret alguna cosa positiva... i d'aquesta més!

Aprofito cada moment, cada minut que estic aquí per assaborir la pluja que cau, la companyia que no tindré, i els plaers culinaris més deliciosos del món, les amistats, i els sopars de sobretaula amb la colla...

Diumenge obriré les ales i creuaré el toll!

Fins aviat!!

Arriba el Capitá Planeta.

Fa dies que no escric, més que res, perquè penso que no tinc gran cosa a dir. 

Des de fa un mes cap aquí m'han passat mil histories pel cap. Totes amb el mateix objectiu. 

Encarar-me a fer alguna cosa que m'ompli, que m'agradi, i sobretot, llegir llibres que m'ajudin a païr que el món, per molt que vulgui, no es com abans. 

M'agraden els padrins, m'agrada escoltar-los i que encara plantin enciams a l'hort.

Passejar prop de la via del tren amb l'olor del panís recent cosetxat.

Caminar mentre s'amaga el sol, si cal que em cremi la retina, per veure els últims rajos. 

M'agrada recollir pinyes de panís esmijanades per esgrunar-les. 

En arribar a casa fer coques de vidre per berenar, tot recordant com jugavem cada tarda a la plaçeta de davant de casa de la padrina, fa anys, mentre ella ens preparava el berenar. 

Alguna vegada jugavem a ser el Capità Planeta i els seus amics. (Foc, Terra, Aigua... amb la unió dels nostres poders, arriba el Capitá Planeta...així començava la cançó)

El taraná de la vida segueix el ritme que li donem, una vegada som Foc, una altra temporada Aigua i també Terra.

Després de donar dos passes endarrera, per assaborir la naturalitat i la terra d'un poble com es Fondarella, ara prendré la cerrereta i en donaré 4, 5 o 6 endavant per agafar revolada. 

Fins aviat!

Tarragona m'esborrona i Catalunya en general!

Després d'una setmana a casa dels pares després de l'aventura per Cardiff ja torno a tenir ganes d'activar-me de nou. M'agradaria trobar una feina, uns ingressos, una rutina per petita que sigui que em deixi tenir una mica de llibertat. Si mes no, viure a un piset amb la persona amb qui vull viure-hi. 

Carregats de currículums, vam enfilar al Camp de Tarragona i vam deixar currículums a força llocs interessants, entre ells una botigueta de delicatessen al carrer major de Tarragona. 

Em va agradar molt i era un lloc dels meus preferits, pensava que estaria bé treballar allà. El lloc, la feina...

Dos dies més tard em truca un noi dient-me que l'interessava per treballar a aquell lloc. Vaig estar molt contenta. D'entrada ja em va dir que seria mitja jornada, però per dins vaig pensar que mitja d'aquí més mitja d'un altre lloc, jornada completa!

Avui arribo a la botigueta, em presento i em diu: Encantado, cuentame tu vida. 

Mostro els meus encants, especifico, li dic que he treballat a una botigueta semblant, he estat en moltes ocasions de cara al públic, tinc bon tracte... bla bla bla...

Ell em comença a dir les condicions de la feina: 

1) Una setmana de formació entre Tarragona i Reus. ( no remunerada)

2) Treballaria dimecres sencer a la botiga de Reus, dijous sencer a la botiga de Tarragona, divendres a la tarda a Tarragona, dissabte sencer a Reus i diumenge matí (dos al mes) a Tarragona.

3) El transport no el paguem.

Pintava una mica grisa la cosa... però no he dit res. 

Ell mateix després d'alguns somriures i algunes bromes com per exemple que m'assemblava a la Laura Pausini m'ha dit que aquest matí em trucaria si fos l'escollida.

A mitja tarda em truca molt alegre, i em diu que, efectivament soc l'escollida...aghhh!! 

I jo li he dit que tururut viola. 

Per una banda penso, hi ha algú que acceptará això?

I per una altra, penso, Núria, pels temps que corren potser no et caldria ser tant sibarita. 

Mentre pugui ser-ho, ho seré!

Return

"Que una o altra ens en passara" acaba l'entrada anterior.
Mare de Déu, si ens en han passat! I grosses!

Resulta que la feina es presentava com a normal, durant la setmana feineta per anar fent i el cap de setmana més. Això tothom ho pot entendre.
El que passa es que quan començes a tenir companys de feina que més que ajudar-te et posen dificultats, la feina no es fa tant agradable.
Quan sents al "hijo de papá" dirigint-se al personal que treballa per ell amb paraules com "Bastard" tampoc es gaire agradable que diguem.

Quan començem un diumenge a les 11 i acabes a les 18:00 sense menjar un rosegó de pa i havent servit potser 80 o 90 comensals tampoc es agradable.

Simplement no voliem aquest tracte i vam agafar el portante i vam marxar.
Res més. Ras i curt us ho he explicat.

Au, la proxima entrada será millor!
PETÓ

Rumb a Cardiff

Estic a Cardiff. Després de pocs dies de pensar-ho i madurar-ho, en menys d'un mes hem deixat el pis de lloguer, ho hem explicat a la família i amics,  hem comprat els vols a Cardiff i un amic d'allà ens ha buscat curro i casa... i que més necessitavem si les ganes ja hi eren?

Ahir vam arribar. El vol va sortir amb una mica de retard però vam arribar més o menys a l'hora. 

L'Albert ens van venir a buscar a l'estació i vam deixar les maletes a casa de l'amic que ens ha buscat la feina. 

Amb una mica de mal de cervicals, i havent fet un pipí vam enfilar al restaurant on treballarem durant l'estancia aquí. Es un restaurant "pijotero", té dos pisos i hi ha un munt de cambrers. 

Vam conèixer al jefe i ens va semblar bona persona, tant bé ens vam caure que ens va convidar a sopar i tot! 

Va explicar-nos que era de Galícia però va venir aqui sense res ( o amb una sabata i una espardenya com diriem a casa meva)  i ara té uns quants restaurants i alguns locals de Main Street... Això es bo!

Començarem a treballar el dimecres, avui ja ens hem anat a buscar l'uniforme i ara només queda parlar i parlar anglès i  amb garrotades suposo que l'aprendrem bé d'una vegada. 

Ja us aniré explicant algunes anècdotes, que alguna o altra ens en passará. 

SEE YOU SOON! 

Diferents maneres de demanar cafè.

Això de treballar a una cafeteria et fa ser una mica psicòleg... intentes identificar el personatge que hi ha dins de cada persona. 

Que els deu passar a aquelles persones que et demanen el cafè tant complicat?

Exemple: 

Un tallat, descafeinat de maquina, curt de cafè amb la llet natrual i poca espumeta, ah! i el sucre moreno si us plau. 

Tenen problemes?, son inconformistes...??

Un altre exemple son aquelles persones que et demanen les coses sense tirar ni un decibel de veu de les seves cordes vocals, això si, vocalitzen com vaques remugant. 

També he hagut de tractar amb persones que aixequen el braç i diuen: LO MEU. 

O aquelles que diuen, he entrat eh... 

Si si clar que ha entrat, ja ho veig,  però esperis un moment, per favor, que abans que vosté he d'atendre quinze mil persones més. 

També trobes aquelles persones llunàtiques que et pregunten si hem posat lleixiu al te, i contestes:

No, si vol li canvio.  Però realment estas pensant... si me'l fas canviar no només notarás gust de lleixiu, potser també de pipí i salfumant. Bruixa!

També trobem fastigoses de mena que si els cau un entrepà al terra no t'avisen, i si ho fan, no et pensis pas que el reculliran, les vagues!

Per acabar, hi ha les que venen com un coet borratxo, que ho volen tot rapidissim. I després s'están de xerrameca dos hores.

O més fort, et diuen, posa'm un tallat que marxo que tinc pressa, i sents que diu a les "amiguetes" que se'n ha d'anar a mirar vestits a les rebaixes... llavors clar, quan marxa, la posen verda!

Salutacions a totes les que no em serveixen d'exemple en cap especte. 

MUAKS!

SORTIDA: ARBÚCIES-VIC-CARDONA-LLEIDA

Dissabte, vaig arribar a casa i em vaig trobar una nota.

AQUÍ TENS EL DINARET PETIT, ESPERO QUE T'AGRADI I TAMBÉ LA SORPRESA QUE TINC PREPARADA PER DEMÀ. FINS AL VESPRE. 

Uoooo.... Tenia una sorpresa que m'esperava!!

I tenia el dinar preparat i fresquet!!

De fet ja tenia una lleugera idea del que podia ser... 

Sabia que dilluns teniem concertada una ruta de cavall a Vic, així que pensava que podria ser alguna altra activitat pel mateix dilluns...però no! Em vaig equivocar!

Després de treballar el diumenge,  em va vindre a buscar el Ferran a la feina, portava tots els "bartulos" i una fiambrereta. Una bona botella d'aigua fresca i rumb de dues hores direcció Girona. 

Pocs km abans d'arribar al destí em va dir que anavem a una casa de pagès amb piscina, i amb una vista impressionant. Que ho portava una parella molt amable i tenia ganes de fer-ho. 

Es va quedar curt. La casa de pagès era enorme, de pedra, tenia cascades d'aigua pel voltant. Tenia sales de joc, de tv, cuina... i l'habitació que teniem era genial. Unes vistes acollonants!

Vam gaudir de la piscina, vam conèixer una família de Puigverd ( que ja es casualitat) i vam relaxar-nos tota la tarda, fins que a les 9:15 vam anar a sopar... una mica aviadet però els mateixos amos de la casa de pagès preparen el sopar, dinar, esmorzar pels huespeds. 

Quan anavem cap a l'habitació se'ns va creuar una granota molt grossa, no vaig dubtar d'entrar a la sala de jocs a dir-los als nens que sortissin a veure-la. Els va agradar i van al·lucinar molt.

L'endemà, vam preparar la bossa, vam mirar el correu electrònic, i vam baixar al menjador a esmorzar. Havien fet pa de pessic casolà! Mmm... Poc després enfilavem cap al Centre de Doma on disfrutariem fent una volta amb cavall. Però va fer molta calor i els monitors ens feien anar en línia recta a tots 8 que haviem concertat la sortida... Una mica rollo va ser. 

Un cop feta la ruta i haver-nos deshidratat una mica, vam anar cap a Vic, vam dinar a El Drac Tip, molt recomanable, molt atents i el menjar molt bo i el més xulo és que la qüantitat l'esculls tu mateix!

Llavors, enfilavem cap a casa un altre cop, però el Ferran va voler ensenyar-me Cardona i el seu castell. 

Sempre que veig castells penso, reòsita, aquí dins estaven molt foscos, quedaria millor uns bons finestrals amb tant espai que tenen... però clar, a aquella època és el que feia falta, poques obertures. 

Una hora i pico més tard, arribavem a casa. Relaxats i tranquils!

Els llocs recomanats són: 

http://www.elbuxaus.net/buxaus.html

http://es-es.facebook.com/pages/Drac-Tip-Restaurant-Braseria/101613406592488

A MALLORCA

Vam sortir el dia 5 de casa però massa tard, perquè haviem d'anar a acomiadar-nos dels pares i "sogres".

Arribavem justet a l'aeroport però encara estavem a temps d'agafar el vol.

Fem una llarga cua a la T1 i quan arribem al revisor ens diu que el nostre vol surt de la T2.

Crec que mai haviem corregut tant. Vam pujar al bus que ens havia de portar a la T2 i correiem esprintant que semblavem dos fuets borratxos.

Un cop a la T2, despres de 5 minuts de trajecte eterns, vam fer un salt i vam tornar a córrer maleïnt la llargada dels nostres petits passets, fins arribar a la porta 44...

Ja no hi quedava ni una ànima. Només dos noies amb un mocador al coll, plegant un display que ens van informar, ben educadetes, que la única opció era demanar un altre vol.

A mi em va agafar una rabieta i ja no volia anar a Mallorca, però el Ferran amb un tres i no res ja en tenia comprats un parell per al cap de mitja hora...

Venga a córrer un altre cop!!

Aquella sensació era el que més s'atansava a un d'aquells somnis que tens de tant en tant, que mai arribes a un lloc que t'esperen i no pares de córrer i córrer i sempre trobes obstacles.

Per fi vam pujar a l'avió i amb un obrir i tancar d'ulls ja estavem a ses illes.

El Ferran havia reservat un Mercedes per vorejar les cales.

La primera nit la vam passar a Cala d'or.

Quan es va fer de dia, vaig obrir algun paquetet... era el meu cumple!!

Que guai haver fet el cumple a Mallorca.

Vam disftuar del sol, de la platja, del cotxe descapotable i de les vistes.

A la nit vaig assistir a un teatre moooolt especial i moooolt distret.

No diré de qui era perquè em dieu que soc una pesada! I amb raó! jeje

L'endemà ens vam aixecar tardet, vam recollir les maletes i vam anar a fer un cafè amb una senyora que havia conegut el Ferran a un curset. Va ser força entretingut.

El dia s'acabava... dinar, aeroport, aquest cop no vam fer tard.

I en un tres i no res, ja tornavem a ser a Barcelona.

MIOPIA I ESTIGMATISME

Hi ha coses que no entenc gaire.

No entenc el cicle de la vista d'una persona, especificant, diré que es el meu cas.

Fa 9 anys aproximadament els pares em van portar a l'oculista perquè quan llegia veia les lletres muntades. Pam! Hipermetropia.

Amb el pas dels anys i l'afició a la pantalla i l'estudi em va marxar la hipermetropia per donar pas a la Miopia.

Durant molts anys no he necessitat ulleres "del cerca" però si "del lejos".

Fa un mes enrere em vaig anar a fer una revisió de la vista i em van dir, per variar, que m'augmentaven la graduació de la miopia, però ara, per compensar l'Estigmatisme.

Comorrrrrr????

Ara estigmatisme? Que passa? Hem de fer col·lecció de coses amb noms estranys als ulls?

Vaig provar les lents de contacte amb dos dioptries però seguia sense veure-hi 100% bé.

Vaig preguntar a l'oculista que perquè em pujaven Miopia si el que em deien que passava era que m'havia aparegut Estigmatisme.

La resposta va ser: Si vols, pots provar unes lents sense tanta miopia i 0,25 d'estigmatisme.

Vaig pensar, desde mis adentros, touché, ara l'han clavat!

Realment ara hi veig estupendament, però encara tinc una pregunta.

Vosaltres sabeu perquè els oculistes no et pujen mai les dioptries que necessites per veure-hi del tot bé?

Us dirán que es perquè l'ull no s'acostumi i cada vegada necessitis més graduació.

Jo penso que és perquè no volen que tu hi vegis millor que ells... o alguna altra raó hi deu haver.

Disfruteu de la mona!

10 coses que em treuen de polleguera

Hi ha un seguit de coses que no suporto, i n'he fet una llista. Nosé de que serveix però ho he fet.

1- Que la gent escupi al terra. Havent d'esquivar xiclets empegats i caques de gos, ara s'hi sumen les escopinades...

2- Que les persones tirin peles de mandarina pel balcó. Sé que no passa molt sovint però quan passa i et cau una pela de mandarina al cap des d'un tercer, la pela resulta molt dura. T'atures, mires amunt buscant la cara del criminal i trobes que es un iaio vell i arrugat que no s'inmuta si el mires descaradament amb ulls de ràbia, torna la mirada i segueix pelant.

3- Que no fassin roba per a persones imperfectes.

No m'agrada gaire anar a comprar roba però quan toca, toca i arriba el moment d'entrar a l'emprovador. Quan veus que la samarreta que t'agrada et fa tipo de sac de patates i els pantalons tinguin el tiro massa llarg i fassin arrugues, o que l'altre fa bossa just on acaba l'esquena i comença el cul. Vaig, i torno cap a casa que m'esperen els texans descolorits però còmodes.

4- Que la dona que parla pels altaveus del supermercat sempre fassi la mateixa entonació.

Simplement, irrita.

5- Que als aniversaris et diguin: Si no t'agrada es pot canviar eh!? (quan encara no has obert el paquet)

A casa meva acostumava a passar amb la iaia i la padrina, però les generacions es van fent grans i ara les que ho diuen ja son les tietes... més endavant serán les cosines i germana!

6- Les cantonades que fan olor de pipí.

7- Que soni el telèfon tot just començes la mig diada i sigui una sudamericana promocionant Jazztel.

Estic cansada d'haver d'aixecar-me a contestar el telèfon tot just comencen els teus inicis de somni, record i descans.... el moment aquell tant únic de quan començes a adormir-te... i que sigui per vendre't una tarifa... au venga home!!

8- Que el teu nom es repeteixi constantment.

Quan entres a treballar a un lloc on sempre entra i surt gent, hi ha vegades que alguna d'aquesta gent porta el mateix nom que tu... quan hi ha nenes que no es porten bé i els pares les criden, sempre em sobresalto.

9- Que els pares recents tot ho diguin en diminutiu:

Exemple: Em pots portar un vaset de lleteta per la nena?

10- Que t'equivoquis de mida a l'hora de comprar piles pel comandament.

Segur que tots heu dubtat alguna vegada de si agafar una mida A o AA o AAA... o nosé que.

Abans de sortir de casa sempre penses, agafaré la pila per tindre-la de mostra, però sempre te l'acabes deixant. Si, o no?

Son unes reflexions que he anat recopilant al llarg de la setmana. En fi, altres fan botellón i jo llistes de coses... cadascú amb les seves històries.

SEE YOU SOON!

Quina troballa he fet!! Que contenta estic!!

Aquesta setmana passada vaig anar a dinar un dia a casa dels meus pares, per veure'ls i explicar-nos les historietes que ens van passant al llarg de la setmana.

Quan vaig arribar, la mama estava planxant una cortina, i al seu davant, a sobre de la taula, vaig veure tot d'utensilis, una mica inútils, però que em van transportar una dècada endarere.

Hi havia la meva carpeta de quan vaig començar la ESO!

La carpeta estava forrada amb un retall de revista, era una foto de tres galifardeus que ocupàven tota una cara de la carpeta, i a l'altra, diferents imatges que en aquells moments em devien importar.

Al obrir la carpeta, em trobo amb l'horari que seguiem a ratlla, sent puntuals i acurats.

Algunes de les assignatures eren: Matemàtiques, ÈTICA, LITERATURA CATALANA, Literatura castellana, TUTORIA, Ciéncies Naturals, PLÀSTICA, EDUCACIÓ FÍSICA, etc. (les de lletra majúscula son les que m'agradaven més!)

Apartat per apartat, anava trobant coses que em feien recordar els pocs problemes que tenia, i el feliç que devia ser, al menys així ho recordo.

També vaig trobar bastantes cartes que ens enviàvem amb les amigues a l'estiu, quan estàvem de vacances... Una, feia referència a que els meus pares no em deixàven anar a un concert que feien ELS PETS a Bellvís.

Però pel que es pot llegir, entre faltes d'ortografia i lletra en diagonal, tenia el record d'haver estat a un concert d'ells, uns dies abans a Bellpuig. I li explicava a una amiga, que vaig xafar el peu a un noi de Borges que es deia David... qui sap que se n'ha fet!!

(aquesta carta mai va estar enviada perquè sinó, no l'hauria trobat a la carpeta)

Em dono compte que el temps passa, que tots ens fem grans. Els que abans erem cadellets, ara ja n'hem anat aprenent a base de caigudes i castanyots.

Les persones que creia que salvarien el món (els pares, els tiets, els professors, els veïns) són tan humans que els super-poders que creia que tenien es van quedar a l'armari, juntament amb la meva carpeta.

Per altra banda, vull creure que, hi ha una part de mi que encara és una nena... que segueix anant als concerts dels Pets, i amb la mateixa o més devoció que fa 10 anys. I que li segueix agradant la cuina i la reposteria, però ara, enlloc d'afartar als seus pares, ho fa a la seva parella...

Hi ha coses que... ni el pas del temps pot fer canviar.

He fet 4 flams... qui en vol?

Eiii!!!

Com anem?

Feia dies que tenia ganes de provar de cuinar cosetes diferents, ara que treballo a una pastisseria totes les ganes que tinc, son de provar de fer pastelets amb la mateixa pinta del lloc on treballo... Ho aniré provant... el pròxim repte será fer un pastís de fruites amb base de galeta Maria. Crec que la cosa anirá bé. Aquest matí només m'he atrevit amb uns flamets, més que res, perquè no tenia gaires ingredients per fer altres coses...

Aquí us deixo la recepta dels flams (4 grans):

1/2 litre de llet

3 ous

150g sucre (jo l'he posat moreno)

un polsim de canyella

Posem aigua a la safata del forn i l'encenem a 200 graus. (per fer el bany maria).

A les flameres posem una miqueta de sucre al cul i al foc mateix (vitro) fins que es desfassi o sinó al microones suposo que també funcionaria (pero que no siguin flameres d'alumini si han d'anar al micro!!).

Ajuntem tots els ingredients esmentats.

Ho he passat tot per la batedora, un cop barrejat ho he posat a foc lent.

Quan comença a posar-se espesset ho he retirat.

Omplim les flameres i cap al forn més o menys 1/2 horeta.

Per saber si ja estan fets els punxes amb un escuradents i si surt net ja els pots retirar.

Que tal? Es fàcil, no???

A finals de setmana en faré més pq se'n pugui emportar la Irene.

I ella no en sabia res...

A part de la festa que li vam montar a la mama, crèiem que per acabar d'arrodonir els 50 fora propi un bon regal que la impactés.

Vam decidir buscar algun vol que estés bé de preu i que poguessim anar-hi la família "al completo".

Així ho vam fer, vam haver de conxorxar al papa perquè pogués demanar festa.

Tot plegat va ser una mica enrabessat però bastant distret; aquí va la història:

A la mama li va arribar una carta on la informaven que per formar part del club dels 50, tenia dret a estar-se el dia 18 a les 12:00 del mig dia a baix a la porta de casa seva amb una maleta plena de palotes, bikini, abric i guants... a part de roba per 3 dies. (com podeu imaginar-vos es va esverar una mica)

A mi també em va arribar una carta on m'informaven que era una escollida per acompanyar a la Sra Olga en el seu viatge. A ma germana també, una cosa similar.

I a mon pare li van enviar una carta on deia que havia de plegar unes hores abans de la feina, i que tingués el dipòsit ple i la cartera també. Pel que pugués ser.

Ens vam trobar tots 4 a casa, amb les maletes plenes i els bitllets de vol amagats. La mama no sabia on anavem...

Un cop al aeroport d'alguaire, ja es va destapar l'enigma en repartir els bitllets.

Va estar molt contenta!!

Vam arribar a l'aeroport, una mica lluny del centre, vam visitar Bergamo, i cap al vespre arribavem a Milá.

Vam passar dos dies força entretinguts. Vam visitar el Duomo, carrers plens de botigues on no hi havia preu a cap aparador. I vam riure molt i també vam fer fotos.

Ens vam distreure dos dies amb família, també ens amoïnavem de tant en tant, tot s'ha de dir i de vegades ja no recordem la convivència entre nosaltres... les virtuts s'accentuen, no??

Ah, per cert, polenta és llimona!! I visca els pastels de polenta!! mmm...nyam!

Per fí he visitat Galicia

Feia molt temps que tenia ganes de visitar Galícia.

Ens vam decidir i el dia 12, 13, 14 i 15 vam anar-hi. Ens va impulsar a fer-ho el fet que per Reis em van regalar dos estades a hotels... així que s'havien de gastar, no?

Vam agafar el vol a Barcelona, a l'aeroport del Prat, el que ens va semblar econòmic i pràctic va ser anar desde Lleida fins al Prat de Llobregat amb el cotxe, i després agafar un bus fins a la terminal 1. Així ho vam fer, vam deixar aparcat 4 dies el cotxe al poble i ens vam estaviar unes peles de parquing. Concretament 60€, que aviat estan dits.

Va sortir el vol a les 7:15 i arribavem a Vigo ben d'hora, així que vam llogar un cotxe, tal com teniem planejat i vam enfilar cap a La Quinta de San Amaro, que és on haviem de deixar les maletes i fer-nos la dutxa de bon matí.

Era un hotel de nassos! Molt agradable, amb un tracte molt delicat i... en fi, de pijos!
aquí us passo l'enllaç perquè us en feu una idea.
http://www.quintadesanamaro.com

Vam visitar Meaño, i també vam rodar pel sud. El típic "pulpito a la Gallega" i l'albariño no podia faltar com a tapeta de benvinguda.

Tot el dia vam estar rodant i realment feia un sol magnífic.
Quan vam arribar a l'hotel estavem molt molt cansats i ens havien canviat d'habitació, es veu que se n'anava l'aigua del lavabo i ens havien posat en una suit molt més gran i maca.

Van tenir el detall de posar un cor al llit amb pètals de rosa i una caixeta de bombonets.
La ruta que vam fer va ser Meaño- Cambarro (on vam fer els popets a la gallega i vam disfrutar dels seus carrerons estrets) - Sanxenxo (un salou d'hivern a la gallega), Ogrove - Cambados- Illa de Arousa (ens vam despertar anímicament en aquella illa)- Muros- Carnota (Vam visitar un orreo enorme, crec que el més gran que existeix.) Finalment, vam passar per l'interior fins arribar a Santiago on ens va encantar la ciutat i vam comprar moltes Tartas de Santigo per la família.
Ens feia falta aquesta petita sortida! i que bonic fer-la junts!

Aquí va una imatge albariña:

FESTA SORPRESA A LA MAMA

Per fi ja ha acabat!

Aquest dissabte passat hem celebret "por todo lo alto" la festa d'aniversari de la mama.

Fa aproximadament un mes enrere vam parlar amb la Irene, ma germana, de fer algo diferent per celebrar els 50 anys.

Em va semblar perfecte, ella s'ho mereix.

Ens vam estar un mes enviant correus electrònics amb grans parrafades, que et sembla això, però si fem això necessitem allò altre i no en disposem. Podriem fer allò altre perquè quedi més clar. Jo m'encarrego de buscar dibuixos i tu del power point i preparar les proves. Jo, el menjar, beguda, trucar les persones, material que fa falta... etc etc etc.

Va ser una currada, va portar molta feina i el que més ens feia patir era que a ningú se li escapés el secret. Per sort tothom va ser molt discret.

Una setmana abans de la festa a la mama se li va "enxotar" de pintar el magatzem, localització de la festa. Ella no sabia que ens podia fer anar malament. I nosaltres li deiem, no et posis a fer-ho ara perquè no ve d'una setmana però lògicament, ella pensava: com més aviat començem, més aviat acabarem. Per tant, com que no vaig poder amb l'enemic em vaig unir a ell.

Mano a mano, tres dies sense parar de pintar, matí i tarda i a la nit no, a la nit a descansar, tot i que el cap anava barrinant...

El papa també va pringar, va estar posant uns canyissos molt xulos de fals sostre, però entre setmana va tenir unes "obligacions" que ho van fer atrassar fins l'ultim dia.

El dissabte mateix, el dia de la festa, el papa li va dir a la mama que volia anar a comprar-se uns pantalons, ella mateixa, propi instint, va dir que podrien anar a Reus!! OSTIKETA QUE BÉ!

Nosaltres (Irene, Nàdia, Jordi, Carles, tietes, Jessica i jo ) ens vam posar mans a l'obra per poder-ho tenir enllestit a les 8:00 del vespre, que era quan tota la resta dels invitats havien d'arribar a casa, a punt per dir: SORPRESA!! quan arribés la mare a les 8:30.

Tot a punt.

Fallos d'última hora? Cap!

Bueno, tant com cap tampoc... Nervis a tope, el tiet Joan aparcant just davant de la porta, però ens en vam donar compte a temps. El padrí igual, enlloc d'arribar a les 8:00 del vespre com la resta dels mortals que van assistir a la festa ell va arribar a les 8:35.

Nosé qui el va veure i el vam trucar perquè aparqués a un altre carrer i no sortís del cotxe fins que li diguessim ( es a dir, fins que els papes arribessin)...Va ser com un càstig sense ser-ho però abans que es trobessin a la porta de casa o venint pel carrer preferiem tenir-lo amagadet.

La sorpresa va ser molt gran, no s'esperava res, imagineu-vos-ho!

Posaré alguna foto quan el Jordi me les passi!

Quina festa més bonica i divertida. Espero que no s'hagués fet pesada... segur que no!

Ahir vaig parlar amb la Irene i estem les dos contentíssimes de la satisfacció que ens emportem!

Gràcies a tots els que vau assistir perquè vau fer possible que sortís tot rodó!

NO PUC ENTRAR A CASA

No fa gaire hem entrat a casa nostra després d'una aventureta. 

Aquest matí ens hem decidit a sortir i anar a donar un tomb per una fira que feien a Espluga de Francolí. Tanco la porta i sento, no no espera't... Massa tard! Ja havia tancat la porta. Era el Ferran, que s'havia recordat que havia deixat les claus darrere del pany. He intentat obrir amb la meva clau i res, no s'ha obert. Llavors ha tingut la brillant idea de trucar a la veïna per saltar de balcó a balcó, com els guiris que van a Salou en plena temporada de sol. Pobra veïna devia dormir perquè no ha contestat. 

Ens en hem anat a la fira, tal com haviem decidit, què haviem de fer sino? 

Un cop hem arribat doncs hem donat la volta de rigor, ens hem cagat una mica amb els preus dels artesans, com sempre, i ja que erem allà hem anat a dinar a un dels restaurants que em porten més records de quan erem petites. Hostal del Senglar és on anavem a fer les mones quan erem uns mocs i jugavem amb la Vanessa i l'Ariadna al jadrí de fora, on hi ha un tonel. Tot segueix igual i els plats segueixen sent tant exquisits com sempre. 

Decidint que haviem de marxar abans que es pongués el sol, i pujant al cotxe ens menjavem l'olla pensant que el més lògic seria trucar a un manyà per a que ens obrís la porta de casa. 

De tota manera hem seguit l'instint més natural i hem trucat a la veïna, aquesta vegada ja no dormia, estudiava. 

Ens ha deixat pujar i he vist molt clar que més valia no arriscar-nos a prendre mal. 

Però l'altra part de decisió, és a dir , la de la meva parella creia el contrari.

Després de mirar quina era la millor manera de saltar per no prendre mal ni trencar el biombo que separa la balconada ha sigut asseure's a la barana i posar la cama al nostre territori. En qüestió de 3 segons ha passat d'una propietat a l'altra i jo resant perquè no es trenqués la crisma. 

El company de la veïna ens ha donat instruccions de com obrir la finestra, es veu que també els va passar el mateix fa uns mesos. 

Quina seguretat tot plegat, no??

Els reis em van portar cosetes, entre elles, aquesta... és el llibre VALSET de Lluís Gavaldá i il·lustrat per Xavier Salomó.  I m'agrada, m'encanta. Volia compartir-lo amb vosaltres.

FESTES DE NADAL

Uns anys enrere, sempre que s'atanssaven les festes nadalenques estavem nervioses amb ma germana. Tornavem de fer la "noche vieja" de ca la iaia i al tornar a casa, el Pare Noël ens havia deixat un futimé de regals a la llar de foc! Que bonic que era!

Cada dia de festa anavem a dinar a casa d'una tieta diferent, m'agradava molt estar amb la família.

Uns anys més cap aquí, el Nadal ja no m'agradava. Massa gent al carrer, dones histèriques buscant regals que mai troben. Gastant diners que m'havia costat de guanyar, però sempre pensant que algú obriria el regal i faria un somriure. 

Aquest nadal m'ha passat bé, sense empatx, una cosa ràpida i indolora.  Potser perquè ja no visc a casa i quan arribo m'agrada trobar-los i compartir xarreres llargues amb ells, nosaltres ja som més grans, els cosins gairebé ja no venen perquè tenen feina, els petits ja no son petits, les tietes segueixen criticant, i el padrí segueix rascant l'ampolla d'anís del mono i fent solos... i tot és una mica més còmode però també melancòlic.