PRESENTACIÓ

Benvinguts al meu blog.

Qualsevol persona que em conegui, sap que soc reservada en la meva vida personal. Però sense tenir clars els motius, em ve de gust compartir aquest blog amb vosaltres.

lunes, 31 de diciembre de 2012

Aquestes vacances... cuinem!

Aquestes festes de Nadal tot ha estat trobades amb amics i família. 
En tenía moltissimes ganes, i ara la cosa ja comença a anar de baixa. 
Queda menys de 15 dies per agafar l'avió i tornar a treballar amb devoció. Tot i que ens agrada estar aquí i fer vacances, no deixem de pensar amb la feina que ens espera allà. Això no treu que gaudim cada dia que estem aquí. Ni que sigui amb constipats o mals d'esquenes... 

El dia 25 de desembre va vindre la família a casa de la mama. Nosaltres som les amfitriones, i una setmana abans ja embolicavem canalons. Si els veieu una mica estranys, és perquè la pasta la fem a l'estil iaia. Sempre els havia fet així i ens agradaven molt, per tant hem seguit la tradició i és una altra manera de tenir-la present en aquestes dates. 
Ah, un consell, si et poses un bon devantal, el producte queda molt més bo i jo en tinc un de collonut! Proveu-ho!





El mateix dia que vaig fer una bona qüantitat de canalons, em va agafar per fer postres per aquell mateix dia. Era un dissabte, i tots els dissabtes ve el padrí Gumersindo a dinar. A ell ja el coneixo bé i sé que li agraden les coses dolçetes...  Em vaig posar mans a l'obra amb unes bones lioneses. 
Aquest en va ser el resultat...








Gràcies i si voleu la recepta m'ho feu saber. 

miércoles, 12 de diciembre de 2012

PATINEM SOBRE GEL A LA PLAÇA SANT JOAN

El dissabte passat teniem ganes de passar fred i estar amb l'Erin. 
Així que vam enfilar a principis de la tarda direcció a Lleida.

Ella, l'Erin, la nebodeta que tenim, ja ens havia comunicat que havien posat a la plaça Sant Joan una pista de gel molt bonica. 

Vam estar una estoneta per aparcar i un cop a la Plaça Sant Joan, hi havia una cantitat espectacular de gent. Sobretot, nens i nenes fent cua. 

D'això de fer cua ja no ens en recordem gaire, per tant, ens vam colar unes quantes famílies, fins que la nena ens va dir: La cua acaba allà, em sembla que ens hem de posar al final. jejeje.... 

En fi, tot just ens anem adaptant altra vegada. 
El tema de dormir de nit i viure de dia, no ho tenim gaire controlat encara, però poc a poc...

Tiet i neboda.


Ferran i Núria pelats de fred.


Els tres patinadors

domingo, 9 de diciembre de 2012

DESPIERTA con Alvaro Sanz

Un mes abans d'agafar el vol que em duria a casa vaig rebre una invitació de l'Alvaro Sanz, en la qual em proposava una mogudeta força inquietant. Malauradament gairebé totes les invitacions que fa de cursos de fotos les he de denegar, bàsicament per la distància en la que em trobo habitualment.
Però amb molta pena, perquè deliro per poder asistir un cop instal·lada "definitivament"a Catalunya. 
(definitivament no és la paraula perquè mai tinc res definitiu.)

Consistia en que el dia 9 de desembre, vàries persones de tot el món havien d'estar disposades a aixecar-se mitja horeta abans que sortís el sol i captar amb una càmara de fotos el raconet, el moment, l'espai, simplement "allò" que volgués plasmar en una imatge i compartir-la entre totes aquestes persones dedicades a ser un grup dividit en l'univers i units per un fet.

La idea em va entusiasmar desde el primer moment. I el que encara em feia més il·lusió, era poder fer-ho a casa. Vol dir que la fotografía seria una que em faria sentir confortable. Mimar-me amb aquella imatge i compartir-la. Era el que em venia més de gust i tant em feia haver dormit només dos hores a causa del descontrol del viatge.

En fi, en la descripció d'aquesta foto tant "simple"puc dir que m'ha servit per tornar-me a sentir nena havent-me d'aixecar abans que sortís el sol, quan als matins d'hivern la mare aixecava la persiana i ja ens tenia els cereals a punt a ma germana i a mi abans d'anar a cole. Però aquesta vegada no he molestat a la mare per despertar-me, simplement ho ha fet una absurda alarma del mòbil. 

De tota manera, sortir al terrat de casa, la casa de sempre, i poder veure sortir el sol allà mateix ha estat una experiència més que bonica. 
Sabia que els meus pares, estàven tres metres darrere meu, a la seva habitació, dormint, qui sap si somiant i jo intentant compartir aquest moment amb altra gent. Ells no en sabien res. 

M'agraden aquestes idees Àlvaro, segueix amb elles perquè només necessitem un motiu.
Fins a la propera!
Núria
Fondarella 7:50 am, 9/12/2012